El sexisme en l'esport

"Sexisme" és la paraula amb la qual ens referim a les desigualtats, prejudicis, als estereotips i a la discriminació existent pel que fa a ambdós sexes. En l'esport actual es donen molts exemples d'aquesta discriminació i aquest clar sexisme, que caldria eliminar-lo el més aviat possible, però que els mitjans de comunicació i la publicitat(en gran mesura) donen a conéixer ofertes esportives masculines i contribueixen a fomentar en pràcticament la seua totalitat l'esport en categoria masculina.

Si ens n'adonem, quan mirem qualsevol retransmissió esportiva o programa esportiu, observem com quasi tot el temps els protagonistes són hòmens i els esports predominants són de gènere masculí, principalment el fútbol. Rarament trobarem notícies que parlen sobre l'esport femení. Podríem dir que en un programa llarg d'esports li poden dedicar uns segons a contar-nos com s'ha desarrollat la jornada de la lliga femenina de fútbol o esporàdicament ix alguna notícia de tennis, hàndbol o bàsquet (però només al cap de les mil). En canvi, el temps dedicat a informar-nos sobre el gènere opost és molt gran i sobretot dirigit a l'esport rei: el fútbol (en Marca saben del que parle). Aquest fenòmen tan desigual provoca que moltes dones al no vore patrons o esportistes d'èlit en qui poder fixar-se i intentar seguir els seus pasos, abandonen l'esport (de ahí prové el fet que Espanya siga el país europeu on les dones practiquen menys esport). Per altra part trobem expressions dites pels comentaristes esportius,que donen molt que pensar: per exemple quan es narra un partit femení a les posicions que ocupen les jugadores sobre el camp són dites en masculí (per exemple extrem dret, en compte de extrema dreta), o frases com: "corres com una nena", "el fútbol es cosa de hòmens". Hauríem de reflexionar profundament sobre aquest tema.

Altres exemple de discriminació sexista que he viscut desde ben a prop , els podem trobar en el meu esport (l'atletisme). Recorde que quan era menut, mon pare m'acompanyava a carreres populars, en moltes de les quals hi havien premis en metal.lic per a la prova absoluta. Recorde els debats entre mon pare i ma mare, a conseqüència de que els premis que donaven als 3 primers classificats masculins eren molt més elevats que els que donaven a les fèmines, i a més a més en certes carreres donaven 3 trofeus als hòmens i dos a les dones. Clar exemple de discriminació i desigualtat sexista. Vaig a contar-vos una història que m'ha impactat molt sobre el sexisme en l'esport que he llegit i us deixaré una pàgina web on podreu trobar més informació sobre altres casos discriminatoris en l'esport actual. http://gentecorrer.wordpress.com/category/sexismo-deportivo/ L'equip de hockey sobre patins femení, el Biesca de Gijón va guanyar la Copa d'Europa. Però la poca repercussió social que tenen aquests esport i més en l'àmbit femení, va fer que es llevaren la roba en la revista interviú, intentant aprofitar així el minut de glòria que l'esport en sí no els ha pogut donar i intentant traure el màxim benefici a l'èxit obtingut, d'una manera externa al propi esport.

Cregueu que algún equip masculí, després d'aconseguir ser cmpeó d'europa tindria la necessitat de fer una cosa semblant a la de les xiques del Biesca Gijón? Trobeu la moralitat per algún costat? On penseu que resideix la solució o l'embroll d'aquest greu problema? Reflexioneu.

Basurero de Djibouti. Pennachionejant.

"Mis antecedentes no solo me prohibían ser un zoquete, sino que, postrerrepresentante de un linaje cada vez más diplomado, estaba socialmente programadopara convertirme en el florón de la familia: alumno de la escuela politécnica o de laNormal, sin duda destinado al más alto funcionariado, al Tribunal de cuentas, o a unministerio, vete a saber... No podía esperarse menos. Y, también, un matrimonioproductivo con hijos destinados, desde la cuna, a ser admitidos en Louis-le-Grand y propulsados, así, hacia el trono del Elíseo o la dirección de un consorcio mundial de cosmética. La rutina del darwinismo social, la reproducción de las élites... Pues bien, no; un zoquete. Un zoquete sin fundamento histórico, sin razón sociológica, sin desamor: un zoquete en sí. Un zoquete arquetipo. Una unidad de medida.¿Por qué? Tal vez la respuesta yazca en la consulta de los psicólogos, pero no era todavía la época del psicólogo escolar contemplado como sustituto familiar. Se arreglaban con lo que tenían. Bernard, por su lado, ofrecía su explicación: A los seis años te caíste en el basurero municipal de Djibuti. — ¿A los seis años? ¿El año de la a? — Sí. Era un vertedero al aire libre, de hecho. Caíste desde lo alto de una pared.No recuerdo ya cuánto tiempo maceraste allí. Habías desaparecido, te buscaban por todas partes y tú te debatías allí dentro, bajo un sol que debía de acercarse a los sesentagrados. Prefiero no imaginar cómo debió de ser aquello. La imagen del basurero, a fin de cuentas, se adecua bastante a esa sensación de desecho que experimenta el alumno que está perdido para la escuela. «Basurero» es,por lo demás, una palabra que he oído pronunciar varias veces para calificar esosantros privados, no concertados, que aceptan (¿y a qué precio?) recoger los desechos escolares. Viví allí de los doce a los dieciséis años, interno. Y de entre todos losprofesores que tuve que soportar, cuatro me salvaron."

Aquest fragment preteneix al primer capítol del llibre Mal d'escola de Daniel Pennac, en el qual sorgeix la metàfora del "basurero de Djibouti". Es compara a tots els alumnes dolents o com diu el llibre; "zoquetes" amb un lloc on es tira el fem,és a dir, els alumnes poc intel.ligents els comparen en un lloc poc agradable i de rebuig, en el qual estan perduts i necessiten ajuda per poder eixir. M'agradaria contar una experiència personal amb un company que em va impactar molt i que al llegir la novel.la em va vindre enseguida a la ment la seua persona per la seua relació amb aquesta. Doncs anem allà! El nom del meu amic era Gerard. Vaig estar a classe amb ell durant tota la primària i els 2 primers cursos de la ESO. Era una espècie de Daniel Pennac però molt més vivet i 'bitxo' que l'autor del llibre. Era un xic que no parava quiet un moment, no feia mai els deures, no sabia mai quan hi havia examen, totalment despreocupat, que passava un poc de tot. Sempre que parle d'ell em venen a la ment dos imatges d'ell: una és que el clavaven dins de les taquilles, o millor dit es clavava ell ja que tenia una gran flexibilitat i es quedava tancat durant uns moments. L'altra anècdota que recorde es va produir en una extraescolar (escacs concretament). No sé que se li va passar pel cap però començà a llançar fitxes dels taulers per l'aire, convertint l'aula en un desastre. I posteriorment se'n va ixir de classe per la finestra i tornà a entrar durant vàries vegades seguides. Allò em va impactar moltíssim. Gerard tenia un greu problema. Més tard, els seus pares degut als seus dolents resultats acadèmics i les crítiques del centre al seu comportament, decidiren que canviara d'aires, i el matricularen en un altra escola de monges, on el seu comportament no va millorar e inclús empitjorà segons tinc entés. Veguent que allò no millorava el van internar(al igual que Daniel Pennac)en un internat en Paterna. Ell acceptà d'immediat, ja que reconeixia que no anava pel camí correcte. Aquest fet que molta gent li atribueix una connotació negativa va ser el que "salva" al meu amic. Aquest havia 'navegat a la deriva' durant casi una dècada, però sé que està agraït als seus pares per haver-lo enviat aquell lloc, on començava per a ell una vida molt diferent deslligada de la família. El fet d'estar internat, li va fer vore la vida des d'una altra perspectiva, començà a currar-se les coses, a lluitar pel que volia. Actualment està estudiant una carrera universitària i es troba molt a gust. Dir que vaig parlar en ell farà unes dos setmanes per a que em contarà la seua versió i va accedir a contar-meu detalladament. La metàfora del 'basurero de Djibouti' que apareix en el llibre compara als alumnes dolents amb elements de rebuig que han de ser recuperats pel seu bé i el de la societat. D'ahí ve la importantíssima tasca dels professors de fer-los recapacitar i reconduir-los pel bon camí. La empatía, l'amor, el tracte especialitzat i una bona atenció són fonamentals en aquest procés; així com una bona voluntat dels alumnes i una no negativa al treball. És complicat,però després val la pena, us ho asegure. Al igual que aquesta metàfora està també la de les golondrines que apareix al final del llibre i que ve a dir el mateix. Hem de fer un esforç entre tots per tal de reconduir certs casos complicats de fracàs escolar i intentar minimitzar aquest al màxim.

El Club de los Poetas Muertos.

Què és l’educació?  

Doncs podem definir-la com un procés molt complex, pel qual una persona transmet coneixements, valors i costums a altres persones/receptors (alumnes, fills…), d’una manera intencionada i buscant la socialització de l’individu dins d’una societat determinada.

Vaig estar mirant vídeos per Internet sobre pel.lícules, en les quals el tema principal o el fil conductor d’aquestes era l’educació i en vaig trobar unes quantes. Us deixe ací un vídeo en el qual apareixen diverses pel.lícules que aprofundeixen en aquest concepte tan important en la socialització de l’individu i en el benestar de la societat, que juga un paper fonamental en la vida quotidiana i en el nostre dia a dia.

Però m’agradaria aprofundir, excavar o traure una miqueta més d’informació sobre una pel.lícula dirigida per Peter Weir i nominada a quatre Oscars ( millor pel.lícula, director, guió original i actor principal), anomenada el “Club de los poetas muertos”. En aquest film, es critica als sistemes d’educació tradicionals, i a la societat que representen, així com a les lleis fetes pels polítics. I es busca una correcta formació del professorat, ja que és la máxima necessitat de qualsevol sistema educatiu. En l’argument, apareixerà la disjuntiva entre una educació obedient, en la qual els alumnes són repetidors i estan sotmesos a allò que expliquen els professors i una educació pensant, en la qual els alumnes són persones crítiques,lliures i responsables que prenen decisions per ells mateixa en els assumptes de la societat i que tenen una certa autonomia i creativitat. Aquesta nova visió sobre l’educació vindrà donada pel professor de Literatura (el professor Keating), que  implantarà aquest nou model enfocat en la Poesia, creant novament el “Club de los Poetas Muertos”.

 En aquest vídeo, el professor Keating fa llegir a un dels seus alumnes uns versos d'un poema, el tema central del qual és el tòpic del Carpe Diem (aprofita el moment); deixant entrevore una nova filosofia d'entendre l'educació i d'aplicar-la en els seus alumnes, molt més oberta que la convencional.

 El professor Keating busca una altra perspectiva de les coses, no tot és blanc o negre. No hi ha una única perspectiva d'enfocar les coses, cal mirar-ho desde diferents horitzons. El mateix passa en l'educació.

En aquesta escena, els alumnes mostren el seu recolçament al professor Kaeting, quan aquest és expulsat de l'escola per no complir le normes d'ensenyament imposades pel centre, mostrant també el rebuig cap a l'ensenyament autoritari i entonant el "Oh capitàn, mi capitàn", pujats als pupitres. Val la pena vore-la, és molt emotiva.

Per tant, es preferible sempre seguir la rutina o la docència ja establerta? És preferible seguir unes formes de ensenyar autoritàries, en les quals els alumnes són repetidors i imiten o fan allò que els mana el professor? O per contra, és millor que els alumnes pensen per ells mateixa, i sàpiguen prendre decisions, així com ser creatius, responsables i crítics en una societat cambiant i competitiva?  Quins valors són els més adequats per a transmetre: honor, grandesa, tradició, disciplina, submissió, etc. o en canvi altres valors com poden ser  l’amor, la tolerància, la sinceritat, el diàleg, la felicitat, les ganes de viure, etc.? Repetidors o pensadors?Quin sistema educactiu és el més correcte? Reflexioneu.

Concloure amb una frase que m’agrada molt i que va molt lligada a la pel.lícula i que fa referència a què hem d’aprendre a ser lliures, a viure i que hem d’aprofitar cada instant de la nostra vida. La frase diu: “Carpe diem”, “sé capaz de extraer todo el meollo a tu vida"

Pósters. I per què no?

Hola bloggers!

Aquesta entrada va dedicada a l’exposició dels treballs del passat dimecres dia 7 de març.  Aquests, com ja sabeu s’exposaren al voltant de la classe i poc a poc s’anaven mirant un a un. Cal dir que vaig vore certs treballs que em van impactar, ja bé siga per la seua originalitat, pel seu significat, pel temps dedicat a fer el pòster, pels temes tractats,etc.

En primer lloc m’agradaria destacar el treball sobre el cos diàdic que va estar representat mitjançant una cabina telefónica. El cos diàdic és aquell que es troba aïllat del món. Mitjançant la cabina telefónica han volgut que experimentarem allò que es sent quan et trobes aïllat, sol, foragitat del món exterior,  sense contacte ni comunicació amb el gènere humà. Per tant pense que han sigut molt originals per a transmetre’ns aquest concepte.

Per altra part, també m’ha agradat molt el treball fet per Luis Pla i César Morón que han representat el cos humà comunicat per mitjà d’una malaltia: el cáncer(cos comunicatiu). Han elaborat un ventall (“palmito”) que a l’ obrir-lo hem pogut observar les dues vies possibles  a enfocar una malaltia greu com és el càncer. Per una part, aquelles persones que volen amagar les conseqüències que comporta tindre’l. Així hem observat dones amb cáncer de pit, a les quals se’ls ha extirpat el pit i es posen prótesis mamàries perquè veure’s sense una part del seu cos les afecta molt físicament i picològicament; en la mateixa línea hem vist d’altres que, en caure’ls els cabells com a conseqüència de la quimioterapia, se’ls han implantat.

I, d’altra banda, aquelles que volen donar a conéixer la cruel realitat d’aquesta malaltia i s’enfronten amb valentia, sense amagar res. Així observem caps pelats, pits cremats i moltes altres conseqüències que comporta el càncer.

Totes dues formes d’encarar la malaltia són comprensibles des d’un punt de vista humà i cadascú/na  pren, segons la seua personalitat, optimisme, força de voluntat o estat d’ànim una de les dues formes d’encarar-se a una malaltia que, tot i que actualmente té bons pronòstics en quant a curació, encara manté l’estigma social de pensar que és una malaltia incurable.

 I per últim el treball que més m’ha impactat ha sigut el número 8, en el qual mitjançant caixes superposades (unes dins d’altres), han intentat demostrar-nos que hem d’acceptar-nos tal i com som, i no buscar cossos i cares artificials que poden perjudicar (en alguns casos) la nostra salut. Han començat ensenyant-nos cossos “Ferpectes” , que volen agradar a la resta però que no estan contents amb ells mateixos perquè no responen als patrons que venen imposats per la societat en la qual vivim, per a acabar amb una caixa que contenia un espill on podíem veure reflexat el nostre rostre, tal i com és. Així, doncs es pretén que no ens avergonyim del que som tot i utilitzant un eslògan impactant:"o quieres ser perfecto"; fent referència al fet  que hem d’ estar molt orgullosos del que tenim i del que som.

Per concloure pense  que hi ha hagut treballs molt originals ja que han sabut exposar el tema d’una manera innovadora i diferent tot i buscant un significat dels continguts que hem donat en l’assignatur.

Per altra part, el nostre treball titulat “I per què no?”, l’hem reflexat mitjançant un vídeo, on apareixen grans figures mundials en les seues especialitats i els hem comparat amb màquines (per exemple Michael Phelps amb un submarí, “ el hombre pájaro” amb un avió...). I com a conclusió del vídeo apareix un discapacitat en cadira de rodes i una frase per a reflexionar a l’acabar: “ Màquina”?. En la teoria del tema 1, en la concepció utilitària del cos, hem vist que la funció primordial del cos és la d’especificitat,és a dir, buscar la màxima eficàcia i eficiència en allò que es fa. Per tant tots aquells  esportistes que entrenen molt dur per tal d’obtindre  el seu objectiu, es poden comparar metafòricament amb màquines, però passa el mateix amb el discapacitat?  En aquest cas la persona no buscarà superar totes les barreres que la vida li posa? No buscarà traure-li el mateix rendiment a les seues accions que qualsevol esportista d’èlit o qualsevol persona que es plantege un objectiu? Podem comparar-lo amb una màquina? Sense cap dubte jo pense que sí. Què opineu?

I per què no?

EL COS, ¿CULTE O TIRANIA?

EL COS, ¿CULTE O TIRANIA?

Hola companys  i companyes. En les entrades anteriors he estat parlant un poc de les concepcions utilitària i vivencial del cos. En aquest post parlaré de la concepció sociocultural.

Actualment vivim en una societat en la qual es dóna moltíssima importància a tindre un cos perfecte o ideal.  Aquesta perfecció va associada amb un cos flac en les dones i musculat i esvelt en els hòmens, encara que és un concepte molt subjectiu,és a dir, a una persona li pot agradar molt el seu cos, però per contra no agradar-li al seu amic, per exemple.  A vegades aquests cànons de bellesa són els responsables de que en compte de fer una dieta equilibrada i fer un poc d’exercici per poder baixar eixos “quilets” de més, hom puga recorrer  a métodes poc saludables, com per exemple provocar el vòmit per a no augmentar de pes, deixar de degustar els aliments, i açò en casos greus pot arribar, fins i tot, a provocar greus malalties  físiques i mentals i la mort de la persona malalta.

Avui en dia,  “han augmentat considerablement el nombre de trastorns alimentaris, com el sobrepes, l’obesitat  i la desnutrició” a causa de nous  estils de vida de la societat occidental i als nostres hàbits alimentaris. Aquesta obsessió per la pèrdua de pes i els cànons de bellesa perfectes, condueixen a la societat a un greu problema de salut pública. Els mitjans de comunicació, les setmanes de la Moda, les televisions, les revistes, etc .ens mostren cossos perfectes de joves, però molts d’ells són el resultat de malalties o d’operacions d’estètica. Aquests models volen ser plagiats per la gent jove, ja que tenen por al rebuig de la societat en que es mouen i volen adquirir aquests models per damunt de qualsevol altra cosa, fet que pot ocasionar problemes pel que fa a la bulímia i a l’anorexia. Aquests suposen greus trastorns alimentaris, que han de ser tractats per experts amb la major brevetat possible per tal que no es convertesquen en malalties cròniques.

En quant a l’obesitat,  cal dir que actualmente hi ha un índex major d’aquesta. Açò suposa un problema contra la salut de l’individu. Es busquen dietes impossibles que pretenen aprimar en poques setmanes molts quilos. Aquestes dietes d’aprimament  pense que no duen a res, si no es combinen amb exercici físic i molta força de voluntat així com la ingesta d’una dietaa adequada i equilibrada.

Per altra part, com ja he dit abans, les pressions socials que imposen un model de bellesa cada vegada més flac i més imposible d’aconseguir, proper a la anorexia afecten molt a l’opinió pública entre les dones joves, que es veuen grosses i viuen obsesionades amb la idea d’obesitat i en constant lluita entre allò que són i allò que voldrien ser. 

En altres époques el cos també estava sotmés a una tirania però amb un objectiu diferent: la supressió del desig carnal per mitjà del  dejuni. Ara, el cos està sotmés als ideals de bellesa impostos per la societat que, també, és una altra forma de tirania o “esclavitud”.  De totes formes no condueix a l’obtenció d’un bon resultat, sinó que apareixen malalties, rebuig físic, por a les opinions dels altres,etc. Crec que hauríem de fer un culte al cos i no tiranitzar-nos i obsesionar-nos per aconseguir un cos que no tenim.  

 Ací us deixe un article relacionat molt interessant. Cliqueu si voleu.

Hauríem d’ acceptar-nos tal com som, de sentir-nos bé amb nosaltres mateixos, ja que és el cos que ens ha tocat tindre, i els altres en han d’acceptar pel que som. Pense que s’hauria de fer campanyes en les quals, per una part, s’intentara conscienciar els jóvens dels problemes que comporta l’obesitat (cardiovasculars,hipertensió,etc.), així com erradicar o llevar d’alguna manera el rebuig que moltes persones senten cap aquelles persones amb un físic diferent i acceptar-les com a tals. També és important menjar saludable, és a dir, menjar equilibrat; menjar un poc de tot, mantenint el cos amb vitalitat i energia, així com també dur estils de vida saludables (intentar beure alcohol amb moderació, no fumar, fer activitat física,etc.). 

Per tant, hem d’evitar la tirania, i sentir-nos bé amb el que tenim, no cregueu?  

La perfecció no existeix i els cànons de bellesa són totalment convencionals ja que van variant segons les èpoques i  les ideologies dominants. Així doncs, per què viure esclaus de les modes? Per què deixar-nos influir tant per allò que ens ve imposat? Per què no tenim personalitat i som  el que som? Per què ens avergonyim del nostre cos si és el que tenim i hem de viure i conviure amb ell tota la vida?

Cal tindre molta cura del nostre cos…NO EN TENIM D’ALTRE.

MATRIX i l'existencialisme de Sartre

   Una altra concepció del moviment del cos distinta a la utilitària, és la concepció vivencial, en la qual no es pretén buscar una eficiència i una eficàcia en el moviment, sinó que es basa en les experiències que cadascú de nosaltres tenim, en les emocions que experimentem i en les sensacions que gaudim quan ens movem.

   Oposant-se al dualisme de la concepció utilitària trobem el monisme  amb diferents corrents filosòfiques: el fenomenologisme,  l’antropocentrisme, l’existencialisme de Sartre. Jo vull parlar-vos d’aquesta última corrent de carácter vivencial en la película Matrix. Aquesta película que molts de nosaltres hem vist varies vegades i que no hem entés, té  molts significats segons cada filòsof. Plató i el seu mite de la caverna, Descartes i el problema  de lo real; Sartre i el problema de la llibertat,etc. suposen diferents enfocaments de com poder entendre Matrix. Com ja he dit parlaré de l’existencialisme i el problema de la llibertat de Sartre.

   En primer lloc, cal dir que la película està ambientada en el futur (any 2199 aproximadament), on hi ha una guerra entre els humans i les màquines. Aquestes han sotmés als humans mantenint-los controlats en unes cubetes a un món fals procedent d’un programa informàtic anomenat Matrix. En un món real sobreviu un grup d’humans lliures que intentaran salvar a aquells que están conectats en les cubetes. Per a fer açò hauran d’entrar en Matrix, aquelles persones que sospiten que existeix. Una vegada dins , troben a Neo, el protagonista,el qual no sap quin món és real i quin és Matrix (no sap que esta visquent una realitat paral.lela a la seua).  Deurà seguir les ensenyances del capità Morfeo que li ofereix conéixer que és Matrix o recuperar la seua vida real anterior, mitjançant l’elecció de la pastilla i els consells de la soldat Trinity.

    En quant al problema de la llibertat de Sartre, dir que la elecció es un concepte fonamental en el pensament de Sartre, així com la no creencia en el destí i sí en la llibertat humana:

“El hombre es ante todo un proyecto que se vive subjetivamente (…) nada existe previamente a este proyecto; nada hay en el cielo inteligible. (…) Pero si verdaderamente la existencia precede a la esencia, el hombre es responsable de lo que es, sobre él recae la responsabilidad total de su existencia.”

   Però en la trilogia de Matrix, ens ofereixen tres postures davant la disjuntiva entre si existeix el destí o som completament lliures (dos entre els humans i una per a les màquines), per a que ens posicionem en una d’aquestes i triem la que més ens convinga.

   En efecte tot el programa de Matrix gira entorn a una regla: l’elecció, segons ens ho revela un personatge de la pel.lícula:

“Descubrí una solución según la cual el 99% de los individuos aceptaba el programa mientras

pudieran elegir, aunque únicamente lo percibieran en un nivel casi insconsciente”.

   Com es pot observar en la pel.lícula, la trajectòria de Neo està plena d’eleccions:

“¿pastilla roja o azul?, ¿asaltar un edificio para salvar a Morfeo o matarlo?, ¿la puerta de Trinity (el pathos) o la de la fuente (el logos)?, ¿ir a la ciudad de las máquinas o quedarse en la nave?, ¿seguir luchando contra Smith en la batalla final o rendirse?”

   Per tant Sartre defenia que l’esser humà estava condenat a ser lliure, ja que sempre havia d’elegir:  “Si no elijo, también elijo”. Tot al contrari pensaven les màquines, qui deien que els humans es creien lliures però que no ho eren, sinó  que eren regulats.

   En definitiva, l’existencialisme és una filosofía de l’acció.

  En aquests videos podem  vore com al personatge principal de la trilogia, Neo (Keanu Reeves), se li dona l'opció d'elegir i de ser lliure (concepció Sartriana), i com en el primer elegeix la pastilla roja per a experimentar les vivències de Matrix, rebutjant així la pastilla blava per tornar al seu món real. Per tant, açò en certa mesura ho podríem comparar amb el video de 'The fun Theory', ja que a Neo se li ofereix una oportunitat novedosa, que el trau d'allò rutinari i que ell vol experimentar.

En conclusió, que penseu?: està el destí escrit o som nosaltres qui decidim sobre el nostre futur?

On estan els límits?

Tornant al tema de la concepció utilitària del moviment del cos, en la qual es busca l'eficiència i l'eficàcia en les accions motrius de cada esportista, m'agradaria plantejar unes preguntes sobre aspectes relacionats amb aquesta qüestió. Ahí va la primera... On estan els límits físics del cos humà? O millor, té límits el cos humà? Som màquines dissenyades per arribar a un límit, el qual mai no podrem sobrepassar? La psicologia o preparació mental té molt a vore amb l'eficiència? Per què quan es pensava que no es podrien millorar les marques dels velocistes, o botar més lluny o córrer més ràpid, sempre hi ha hagut algun atleta que ho ha pogut superar? Per tant, torne a la primera qüestió: On cregueu que estan els límits?
Espere que reflexioneu sobre aquest tema tant interessant.
http://www.youtube.com/watch?v=3Jrg4XRu6rQ&feature=fvst