El Club de los Poetas Muertos.

Què és l’educació?  

Doncs podem definir-la com un procés molt complex, pel qual una persona transmet coneixements, valors i costums a altres persones/receptors (alumnes, fills…), d’una manera intencionada i buscant la socialització de l’individu dins d’una societat determinada.

Vaig estar mirant vídeos per Internet sobre pel.lícules, en les quals el tema principal o el fil conductor d’aquestes era l’educació i en vaig trobar unes quantes. Us deixe ací un vídeo en el qual apareixen diverses pel.lícules que aprofundeixen en aquest concepte tan important en la socialització de l’individu i en el benestar de la societat, que juga un paper fonamental en la vida quotidiana i en el nostre dia a dia.

Però m’agradaria aprofundir, excavar o traure una miqueta més d’informació sobre una pel.lícula dirigida per Peter Weir i nominada a quatre Oscars ( millor pel.lícula, director, guió original i actor principal), anomenada el “Club de los poetas muertos”. En aquest film, es critica als sistemes d’educació tradicionals, i a la societat que representen, així com a les lleis fetes pels polítics. I es busca una correcta formació del professorat, ja que és la máxima necessitat de qualsevol sistema educatiu. En l’argument, apareixerà la disjuntiva entre una educació obedient, en la qual els alumnes són repetidors i estan sotmesos a allò que expliquen els professors i una educació pensant, en la qual els alumnes són persones crítiques,lliures i responsables que prenen decisions per ells mateixa en els assumptes de la societat i que tenen una certa autonomia i creativitat. Aquesta nova visió sobre l’educació vindrà donada pel professor de Literatura (el professor Keating), que  implantarà aquest nou model enfocat en la Poesia, creant novament el “Club de los Poetas Muertos”.

 En aquest vídeo, el professor Keating fa llegir a un dels seus alumnes uns versos d'un poema, el tema central del qual és el tòpic del Carpe Diem (aprofita el moment); deixant entrevore una nova filosofia d'entendre l'educació i d'aplicar-la en els seus alumnes, molt més oberta que la convencional.

 El professor Keating busca una altra perspectiva de les coses, no tot és blanc o negre. No hi ha una única perspectiva d'enfocar les coses, cal mirar-ho desde diferents horitzons. El mateix passa en l'educació.

En aquesta escena, els alumnes mostren el seu recolçament al professor Kaeting, quan aquest és expulsat de l'escola per no complir le normes d'ensenyament imposades pel centre, mostrant també el rebuig cap a l'ensenyament autoritari i entonant el "Oh capitàn, mi capitàn", pujats als pupitres. Val la pena vore-la, és molt emotiva.

Per tant, es preferible sempre seguir la rutina o la docència ja establerta? És preferible seguir unes formes de ensenyar autoritàries, en les quals els alumnes són repetidors i imiten o fan allò que els mana el professor? O per contra, és millor que els alumnes pensen per ells mateixa, i sàpiguen prendre decisions, així com ser creatius, responsables i crítics en una societat cambiant i competitiva?  Quins valors són els més adequats per a transmetre: honor, grandesa, tradició, disciplina, submissió, etc. o en canvi altres valors com poden ser  l’amor, la tolerància, la sinceritat, el diàleg, la felicitat, les ganes de viure, etc.? Repetidors o pensadors?Quin sistema educactiu és el més correcte? Reflexioneu.

Concloure amb una frase que m’agrada molt i que va molt lligada a la pel.lícula i que fa referència a què hem d’aprendre a ser lliures, a viure i que hem d’aprofitar cada instant de la nostra vida. La frase diu: “Carpe diem”, “sé capaz de extraer todo el meollo a tu vida"

Pósters. I per què no?

Hola bloggers!

Aquesta entrada va dedicada a l’exposició dels treballs del passat dimecres dia 7 de març.  Aquests, com ja sabeu s’exposaren al voltant de la classe i poc a poc s’anaven mirant un a un. Cal dir que vaig vore certs treballs que em van impactar, ja bé siga per la seua originalitat, pel seu significat, pel temps dedicat a fer el pòster, pels temes tractats,etc.

En primer lloc m’agradaria destacar el treball sobre el cos diàdic que va estar representat mitjançant una cabina telefónica. El cos diàdic és aquell que es troba aïllat del món. Mitjançant la cabina telefónica han volgut que experimentarem allò que es sent quan et trobes aïllat, sol, foragitat del món exterior,  sense contacte ni comunicació amb el gènere humà. Per tant pense que han sigut molt originals per a transmetre’ns aquest concepte.

Per altra part, també m’ha agradat molt el treball fet per Luis Pla i César Morón que han representat el cos humà comunicat per mitjà d’una malaltia: el cáncer(cos comunicatiu). Han elaborat un ventall (“palmito”) que a l’ obrir-lo hem pogut observar les dues vies possibles  a enfocar una malaltia greu com és el càncer. Per una part, aquelles persones que volen amagar les conseqüències que comporta tindre’l. Així hem observat dones amb cáncer de pit, a les quals se’ls ha extirpat el pit i es posen prótesis mamàries perquè veure’s sense una part del seu cos les afecta molt físicament i picològicament; en la mateixa línea hem vist d’altres que, en caure’ls els cabells com a conseqüència de la quimioterapia, se’ls han implantat.

I, d’altra banda, aquelles que volen donar a conéixer la cruel realitat d’aquesta malaltia i s’enfronten amb valentia, sense amagar res. Així observem caps pelats, pits cremats i moltes altres conseqüències que comporta el càncer.

Totes dues formes d’encarar la malaltia són comprensibles des d’un punt de vista humà i cadascú/na  pren, segons la seua personalitat, optimisme, força de voluntat o estat d’ànim una de les dues formes d’encarar-se a una malaltia que, tot i que actualmente té bons pronòstics en quant a curació, encara manté l’estigma social de pensar que és una malaltia incurable.

 I per últim el treball que més m’ha impactat ha sigut el número 8, en el qual mitjançant caixes superposades (unes dins d’altres), han intentat demostrar-nos que hem d’acceptar-nos tal i com som, i no buscar cossos i cares artificials que poden perjudicar (en alguns casos) la nostra salut. Han començat ensenyant-nos cossos “Ferpectes” , que volen agradar a la resta però que no estan contents amb ells mateixos perquè no responen als patrons que venen imposats per la societat en la qual vivim, per a acabar amb una caixa que contenia un espill on podíem veure reflexat el nostre rostre, tal i com és. Així, doncs es pretén que no ens avergonyim del que som tot i utilitzant un eslògan impactant:"o quieres ser perfecto"; fent referència al fet  que hem d’ estar molt orgullosos del que tenim i del que som.

Per concloure pense  que hi ha hagut treballs molt originals ja que han sabut exposar el tema d’una manera innovadora i diferent tot i buscant un significat dels continguts que hem donat en l’assignatur.

Per altra part, el nostre treball titulat “I per què no?”, l’hem reflexat mitjançant un vídeo, on apareixen grans figures mundials en les seues especialitats i els hem comparat amb màquines (per exemple Michael Phelps amb un submarí, “ el hombre pájaro” amb un avió...). I com a conclusió del vídeo apareix un discapacitat en cadira de rodes i una frase per a reflexionar a l’acabar: “ Màquina”?. En la teoria del tema 1, en la concepció utilitària del cos, hem vist que la funció primordial del cos és la d’especificitat,és a dir, buscar la màxima eficàcia i eficiència en allò que es fa. Per tant tots aquells  esportistes que entrenen molt dur per tal d’obtindre  el seu objectiu, es poden comparar metafòricament amb màquines, però passa el mateix amb el discapacitat?  En aquest cas la persona no buscarà superar totes les barreres que la vida li posa? No buscarà traure-li el mateix rendiment a les seues accions que qualsevol esportista d’èlit o qualsevol persona que es plantege un objectiu? Podem comparar-lo amb una màquina? Sense cap dubte jo pense que sí. Què opineu?

I per què no?