Pósters. I per què no?

Hola bloggers!

Aquesta entrada va dedicada a l’exposició dels treballs del passat dimecres dia 7 de març.  Aquests, com ja sabeu s’exposaren al voltant de la classe i poc a poc s’anaven mirant un a un. Cal dir que vaig vore certs treballs que em van impactar, ja bé siga per la seua originalitat, pel seu significat, pel temps dedicat a fer el pòster, pels temes tractats,etc.

En primer lloc m’agradaria destacar el treball sobre el cos diàdic que va estar representat mitjançant una cabina telefónica. El cos diàdic és aquell que es troba aïllat del món. Mitjançant la cabina telefónica han volgut que experimentarem allò que es sent quan et trobes aïllat, sol, foragitat del món exterior,  sense contacte ni comunicació amb el gènere humà. Per tant pense que han sigut molt originals per a transmetre’ns aquest concepte.

Per altra part, també m’ha agradat molt el treball fet per Luis Pla i César Morón que han representat el cos humà comunicat per mitjà d’una malaltia: el cáncer(cos comunicatiu). Han elaborat un ventall (“palmito”) que a l’ obrir-lo hem pogut observar les dues vies possibles  a enfocar una malaltia greu com és el càncer. Per una part, aquelles persones que volen amagar les conseqüències que comporta tindre’l. Així hem observat dones amb cáncer de pit, a les quals se’ls ha extirpat el pit i es posen prótesis mamàries perquè veure’s sense una part del seu cos les afecta molt físicament i picològicament; en la mateixa línea hem vist d’altres que, en caure’ls els cabells com a conseqüència de la quimioterapia, se’ls han implantat.

I, d’altra banda, aquelles que volen donar a conéixer la cruel realitat d’aquesta malaltia i s’enfronten amb valentia, sense amagar res. Així observem caps pelats, pits cremats i moltes altres conseqüències que comporta el càncer.

Totes dues formes d’encarar la malaltia són comprensibles des d’un punt de vista humà i cadascú/na  pren, segons la seua personalitat, optimisme, força de voluntat o estat d’ànim una de les dues formes d’encarar-se a una malaltia que, tot i que actualmente té bons pronòstics en quant a curació, encara manté l’estigma social de pensar que és una malaltia incurable.

 I per últim el treball que més m’ha impactat ha sigut el número 8, en el qual mitjançant caixes superposades (unes dins d’altres), han intentat demostrar-nos que hem d’acceptar-nos tal i com som, i no buscar cossos i cares artificials que poden perjudicar (en alguns casos) la nostra salut. Han començat ensenyant-nos cossos “Ferpectes” , que volen agradar a la resta però que no estan contents amb ells mateixos perquè no responen als patrons que venen imposats per la societat en la qual vivim, per a acabar amb una caixa que contenia un espill on podíem veure reflexat el nostre rostre, tal i com és. Així, doncs es pretén que no ens avergonyim del que som tot i utilitzant un eslògan impactant:"o quieres ser perfecto"; fent referència al fet  que hem d’ estar molt orgullosos del que tenim i del que som.

Per concloure pense  que hi ha hagut treballs molt originals ja que han sabut exposar el tema d’una manera innovadora i diferent tot i buscant un significat dels continguts que hem donat en l’assignatur.

Per altra part, el nostre treball titulat “I per què no?”, l’hem reflexat mitjançant un vídeo, on apareixen grans figures mundials en les seues especialitats i els hem comparat amb màquines (per exemple Michael Phelps amb un submarí, “ el hombre pájaro” amb un avió...). I com a conclusió del vídeo apareix un discapacitat en cadira de rodes i una frase per a reflexionar a l’acabar: “ Màquina”?. En la teoria del tema 1, en la concepció utilitària del cos, hem vist que la funció primordial del cos és la d’especificitat,és a dir, buscar la màxima eficàcia i eficiència en allò que es fa. Per tant tots aquells  esportistes que entrenen molt dur per tal d’obtindre  el seu objectiu, es poden comparar metafòricament amb màquines, però passa el mateix amb el discapacitat?  En aquest cas la persona no buscarà superar totes les barreres que la vida li posa? No buscarà traure-li el mateix rendiment a les seues accions que qualsevol esportista d’èlit o qualsevol persona que es plantege un objectiu? Podem comparar-lo amb una màquina? Sense cap dubte jo pense que sí. Què opineu?

I per què no?