lunes, 23 de abril de 2012

Basurero de Djibouti. Pennachionejant.

"Mis antecedentes no solo me prohibían ser un zoquete, sino que, postrerrepresentante de un linaje cada vez más diplomado, estaba socialmente programadopara convertirme en el florón de la familia: alumno de la escuela politécnica o de laNormal, sin duda destinado al más alto funcionariado, al Tribunal de cuentas, o a unministerio, vete a saber... No podía esperarse menos. Y, también, un matrimonioproductivo con hijos destinados, desde la cuna, a ser admitidos en Louis-le-Grand y propulsados, así, hacia el trono del Elíseo o la dirección de un consorcio mundial de cosmética. La rutina del darwinismo social, la reproducción de las élites... Pues bien, no; un zoquete. Un zoquete sin fundamento histórico, sin razón sociológica, sin desamor: un zoquete en sí. Un zoquete arquetipo. Una unidad de medida.¿Por qué? Tal vez la respuesta yazca en la consulta de los psicólogos, pero no era todavía la época del psicólogo escolar contemplado como sustituto familiar. Se arreglaban con lo que tenían. Bernard, por su lado, ofrecía su explicación: A los seis años te caíste en el basurero municipal de Djibuti. — ¿A los seis años? ¿El año de la a? — Sí. Era un vertedero al aire libre, de hecho. Caíste desde lo alto de una pared.No recuerdo ya cuánto tiempo maceraste allí. Habías desaparecido, te buscaban por todas partes y tú te debatías allí dentro, bajo un sol que debía de acercarse a los sesentagrados. Prefiero no imaginar cómo debió de ser aquello. La imagen del basurero, a fin de cuentas, se adecua bastante a esa sensación de desecho que experimenta el alumno que está perdido para la escuela. «Basurero» es,por lo demás, una palabra que he oído pronunciar varias veces para calificar esosantros privados, no concertados, que aceptan (¿y a qué precio?) recoger los desechos escolares. Viví allí de los doce a los dieciséis años, interno. Y de entre todos losprofesores que tuve que soportar, cuatro me salvaron."
Aquest fragment preteneix al primer capítol del llibre Mal d'escola de Daniel Pennac, en el qual sorgeix la metàfora del "basurero de Djibouti". Es compara a tots els alumnes dolents o com diu el llibre; "zoquetes" amb un lloc on es tira el fem,és a dir, els alumnes poc intel.ligents els comparen en un lloc poc agradable i de rebuig, en el qual estan perduts i necessiten ajuda per poder eixir. M'agradaria contar una experiència personal amb un company que em va impactar molt i que al llegir la novel.la em va vindre enseguida a la ment la seua persona per la seua relació amb aquesta. Doncs anem allà! El nom del meu amic era Gerard. Vaig estar a classe amb ell durant tota la primària i els 2 primers cursos de la ESO. Era una espècie de Daniel Pennac però molt més vivet i 'bitxo' que l'autor del llibre. Era un xic que no parava quiet un moment, no feia mai els deures, no sabia mai quan hi havia examen, totalment despreocupat, que passava un poc de tot. Sempre que parle d'ell em venen a la ment dos imatges d'ell: una és que el clavaven dins de les taquilles, o millor dit es clavava ell ja que tenia una gran flexibilitat i es quedava tancat durant uns moments. L'altra anècdota que recorde es va produir en una extraescolar (escacs concretament). No sé que se li va passar pel cap però començà a llançar fitxes dels taulers per l'aire, convertint l'aula en un desastre. I posteriorment se'n va ixir de classe per la finestra i tornà a entrar durant vàries vegades seguides. Allò em va impactar moltíssim. Gerard tenia un greu problema. Més tard, els seus pares degut als seus dolents resultats acadèmics i les crítiques del centre al seu comportament, decidiren que canviara d'aires, i el matricularen en un altra escola de monges, on el seu comportament no va millorar e inclús empitjorà segons tinc entés. Veguent que allò no millorava el van internar(al igual que Daniel Pennac)en un internat en Paterna. Ell acceptà d'immediat, ja que reconeixia que no anava pel camí correcte. Aquest fet que molta gent li atribueix una connotació negativa va ser el que "salva" al meu amic. Aquest havia 'navegat a la deriva' durant casi una dècada, però sé que està agraït als seus pares per haver-lo enviat aquell lloc, on començava per a ell una vida molt diferent deslligada de la família. El fet d'estar internat, li va fer vore la vida des d'una altra perspectiva, començà a currar-se les coses, a lluitar pel que volia. Actualment està estudiant una carrera universitària i es troba molt a gust. Dir que vaig parlar en ell farà unes dos setmanes per a que em contarà la seua versió i va accedir a contar-meu detalladament. La metàfora del 'basurero de Djibouti' que apareix en el llibre compara als alumnes dolents amb elements de rebuig que han de ser recuperats pel seu bé i el de la societat. D'ahí ve la importantíssima tasca dels professors de fer-los recapacitar i reconduir-los pel bon camí. La empatía, l'amor, el tracte especialitzat i una bona atenció són fonamentals en aquest procés; així com una bona voluntat dels alumnes i una no negativa al treball. És complicat,però després val la pena, us ho asegure. Al igual que aquesta metàfora està també la de les golondrines que apareix al final del llibre i que ve a dir el mateix. Hem de fer un esforç entre tots per tal de reconduir certs casos complicats de fracàs escolar i intentar minimitzar aquest al màxim.

2 comentarios:

  1. Una anecdota molt interesant i amb una gran relació amb el tema. Els internats tenen una imatge dolenta i de sofriment però hi ha vegades que açò es la forma, com tu dius, de salvar l'alumne, es la millor forma de canviar la conducta de la gent i traure-los del seu propi femer de Djibuti

    ResponderEliminar
  2. Moltes gràcies per la teua aportació. Estic d'acord, moltes vegades aquests alumnes són etiquetats com a alumnes nefasts i els internats són comparats a 'pressons' on la família de l'alumne implicat el castiga o el 'condena' a passar uns anys allunyat del nucli paternal, on possiblement resideixca el problema. Tot açò són els estereotips que la societat imposa.
    Però cal dir que no sempre, els internats són la solució, sinó es posa un miqueta de voluntat per part de l'alumne involucrat.

    ResponderEliminar